"Definim allò estimable"

No ho estimem tot [indistintament], sinó que estimem només el que és amable [estimable], a saber, allò bo, o allò agradable, o l'útil. L'útil és el que procura un bé o un plaer, de manera que el bé i allò agradable són estimables en tant que fi. Estimem el que és bo en si, o el que és bo per a nosaltres? De vegades aquests dos caràcters difereixen, i igual per a allò agradable. Sembla que cadascú estima el que és bo per a ell i que, si parlant absolutament el que és bo [en si] és estimable, cadascú troba estimable el que és bo per a ell. D'altra banda, cadascú jutja amable o estimable, no exactament el que és bo per a ell, sinó el que li sembla bo. Però importa poc. Definim allò estimable: el que sembla bo.

No emprem la paraula amistat per designar l’afició que sentim pels objectes inanimats, ja que aquests no poden tornar l'amistat i nosaltres no els podem desitjar el bé. Seria ridícul dir que es desitja el bé del vi, a menys que es vulgui donar a entendre amb això que es desitja la seva conservació, a fi de poder utilitzar-ho. Al contrari, es diu que ha de desitjar-se el bé d'un amic per ell mateix. Els que així desitgen el bé [d'algú] són anomenats benèvols, encara que no siguin correspostos. Perquè la benevolència, quan és recíproca, és l'amistat. No cal afegir que l'amistat no ha de romandre secreta? En efecte, ocorre de vegades que sentim benevolència cap a gents a qui mai hem vist, però a les que suposem honestes i capaços de ser útils; i potser ells alberguen els mateixos sentiments cap a nosaltres. Es veu llavors que les persones són benèvoles les unes cap a les altres. Però, qui s’atreviria a donar el nom d'amics a aquells les disposicions recíproques dels quals són secretes? Així doncs l’amistat exigeix no sols una benevolència recíproca, sinó també que el desig del bé no sigui secret, per la raó que ja hem indicat.

Es donen en tot això unes diferències d'espècie, i tant els nostres amors, com les nostres amistats, són diferents. Hi ha tres classes d'amistats, igual que hi ha tres classes d'amabilitats [d'estimabilitats]. En cadascuna d'elles trobem reciprocitat i amor no secret. Els que s'estimen mútuament volen el bé els uns dels altres, segons la natura del seu amor. Els que s'estimen per la utilitat no s'estimen per si mateixos, sinó amb l'esperança d'obtenir de l'altre algun bé. I el mateix ocorre amb els que s'estimen amb vista al plaer; no estimen les gents de talent per les seves qualitats, sinó per com els resulten de grates.

Així doncs els que estimen per la utilitat busquen el que els convé. Els que estimen pel plaer [cerquen] el que els és agradable. No estimen l'amic perquè és ell, sinó en la mesura que els és útil o agradable. Aquestes amistats neixen accidentalment; no estimen el seu amic pel que és, sinó perquè és capaç de procurar-los algun avantatge o algun plaer. Aquestes amistats són molt fràgils, perquè els amics no sempre romanen iguals; quan ja no són útils ni agradables, deixen d'estimar-se. [...]